Una mica d’història

      Sense comentaris a Una mica d’història
Aquests ritmes varen arribar a Europa per dues vies de transmissió:
– Escrita.
– Oral.
Quan a transmissió escrita parlarem de la musica clàssica, i sobretot de obres de teatre i concretament de les sarsueles.
Quant a exemple de música clàssica podem parlar de la famosa opera de Carmen de Georges Bizet en el seu primer acte conté una havanera, tot i que aquesta, fou plagiada de la que en 1840 composes enSebastian Iradier amb el nom de “El arreglito”.
Quant a obres de teatre en vull destacar les sarsueles on s’interpretaven molts estils musicals com tangos, pasodobles, jotas, boleros, barcaroles, rigodons, txotis, rancheres, tots aquests estils marcats amb un gran esperit popular, en algun cas també hi contenien, havaneres, com poden ser a la sarsuela:La verbena de la PalomaDon Gil de Alcalà.
Quan a transmissió oral ho farem a través de:
– Indians o Americanos, -nom amb el que es designava a la gent que a finals del XVIII i durant tot el XIX, anaren a “Fer les Ameriques” i tornaren a casa a partir del 1900-.
– Soldats que havien fet el servei militar durant la Guerra de Cuba (1898).
– Mariners que efectuaven comerç amb Ultramar.
El ritmes que ens portaren aquests indians, soldats o mariners a diferencia del que va entrar pel canal de la musica clàssica i sarsuela era que les lletres eren de fàcil recordar, i es varen difondre a través de trobadors, marxants i pescadors. Aquest tipus de transmissió va ser la que més arrelar al nostre país.
Hi ha varies fonts d’informació que divergeixen en quina va ser la primera havanera. Ara, del que no hi ha dubte es de l’havanera que s’ha fet més popular, que ha estat, “La paloma”, composada perSebastián Iradier l’any 1840.
Imatge de Francesc catala roca_1_resize
Manifestacions de l’havanera.

Aquestes lletres de fàcil recordar, amb tanta varietat per complaure un gran numero de públic va fer que puguem diferenciar diferents manifestacions de Les Havaneres a les nostres vides.
Podem trobar aquest gènere com un cant de treball, de lleure, de bressol, de sobretaula, de ronda, de saló, polifònic.
Avui en dia es fa difícil trobar algunes d’aquestes manifestacions musicals doncs per exemple, com a cant de treball no m’imagino en una industria amb el soroll de les màquines i els operari cantant.
I com a cant de ronda?. Que en pensaríeu si passejant per carrer veieu un noi cantant sota el balcó de la seva estimada?.
Es fa dur pensar que moltes d’aquestes manifestacions van desaparèixer, menys mal que de moment ens queden el cant de lleure en la proposta de cant de taverna, els cant de bressol, i en alguns llocs de la península el cant de sobretaula i el cant polifònic.
Imatge Pepet Gilet_resize
El creixement de l’havanera.
Durant aquest període de creixement hem de destacar uns quants noms propis que no podem passar per alt si parlem dels precursors de l’havanera a casa nostra.
De les primeres persones que es recorden que entonaren cançons marineres us en vull destacar un “terceto” de Calella de Palafrugell que estava format per en: Sebastià Morató, Mèlio Vigorós i Pacòmio.
Dos dels components d’aquest “terceto” –En Melio Vigorós, i en Sebastià Morató– comencen vides paral·leles quant a transmissió del que ells coneixen.
En Mèlio Vigorós ho transmet a dues persones de Calella força conegudes com son en Pepet Gilet i en Josep Puig (l’Hermós).
Alhora aquests, emprenen dos camins que els porten a dues platges de Palafrugell. En Pepet Gilet junt amb en Tianet Lladó i en Josep Esteba“es Blau” eren habituals de la zona de Calella.
I per l’altra L’Hermós junt amb Joan Delofeu “es Ninyo” i amb l’Abelardo que eren habituals deTamariu.
La segona vesant és a través de Sebastià Morató, que transmet tots els seus coneixements als seus fills, l’Ernest i l’Ernestina.
L’Ernest se’n fa càrrec d’aquesta apreciada herència, però no en fou prou conscient fins la decadència dels anys cinquanta que portava el gènere a l’oblit.
Arribava el turisme i aquells pescadors ja no tenien temps per cantar, varen canviar les seves feines i les adequaren a la nova etapa, i aquest fet va provocar que Les havaneres estiguessin un temps en perill d’extinció.
Un any important per Les Havaneres és el 1966 quan una colla d’amants de l’havanera editen el llibre“Calella de Palafrugell i les havaneres” i creen un grup d’havaneres, sota el nom “Port-Bo”.
Els components del grup son Ernest Morató, Josep Xicoira “Pitu Rompos”, Carles Mir, i sovintejava l’ajuda i el suport del mestre Frederic Sirés.
Es llavors quan s’aconsegueix un augment progressiu de l’acceptació popular del gènere i va en augment fins a dia d’avui.
A Catalunya no és l’únic lloc on es fan havaneres, però el que si que podem dir és que és l’únic lloc arreu del país on s’ha vinculat el gènere directament amb els cants tradicional.
Imatge Melio i Vigoros_resize
El màxim esplendor de l’havanera.
L’any 1968 el mestre Jose Lluís Ortega Monasterio composa una havanera que esdevindrà un cant reivindicatiu. “El meu avi”. El fet de poder corejar “Visca Catalunya, Visca “el catalán” al final de cada tornada donava un sentiment de país que poques cançons han aconseguit.
Aquesta havanera no es va fer publica fins passat uns anys, concretament en la V Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell l’any 1971 que el grup “Els Barrufets” la varen estrenar.
El primer treball enregistrat on podem trobar aquesta havanera es del grup Alba, de La Bisbal d’Empodà, l’any 1973.
En la dècada dels anys setanta també es va produir un fet que donaria encara més força a Les Havaneres. Es formaven nous grups, s’enregistraven treballs discogràfics. Grups com l’Alba, els pescadors de l’Escala, La colla Jacomet, Peix Fregit, Terra endins, Oreig de mar, i els propis Port-Bo, enregistraren prop de catorze treballs.
La composició de noves peces tant en castellà com en català ha donat aire fresc al gènere, els més puristes no trobaven bé que si les lletres originaries eren en castellà ara es volguessin fer en català, però personalment crec que si això no s’hagués mantingut, l’havanera hagués pogut tornar a caure en decadència. Penso que el temps ha donat la raó en aquells que hi varen jugar fort, i veient els treballs que s’han fet ho celebro.
Les havaneres en català ens han donat tres noms per damunt d’altres: Jose Lluís Ortega Monasterio, Josep Bastons i Carles Casanovas.
Per altra banda també en destaco altres noms però amb un inferior número de composicions com laNarcisa Oliver, Antònia Vilàs, Càstor Pérez, Josep Maria Roglan, Tòfol Mus, Antoni Pujol Botifoll (Llibori), Antoni Mas, Francesc Salse.
A tots aquests els devem molt del que avui escoltem a les cantades, i a molts d’ells se’ls ha de reconèixer un veritable amor vers l’havanera.
Sense anar massa lluny en el temps l’any 2009, l’havanera “Busca’m a l’Empordà” escrita per en Carles Casanovas i musicada per l’Antoni Mas va quedar finalista en la XIII Edició dels premis de la música en la secció de cançó catalana/valenciana.
Els anys vuitanta i noranta son el màxim esplendor quant a creació de grups, doncs a principis dels noranta podíem superar el centenar de grups arreu de Catalunya. En l’actualitat en tenim una setantena.
A mitjans dels noranta es creen nous grups de joves musicalment molt preparats, que a dia d’avui han donat un aire nou i refrescant a l’havanera, i segurament serà un nou canvi, però encara es massa aviat com per afirmar-ho.
La història de l’havanera dels anys noranta fins avui poc ha canviat. El que si que ho ha fet son els medis, la manera en que avui podem transmetre aquest gènere que molts tan estimem, i és a través d’Internet.
El canvi de segle ens ha portat noves tecnologies, el poder estar amb contacte amb tots i tothom, però avui es fa difícil trobar documents del gènere, registres sonors d’aquelles cantades, textos manuscrits dels vells cantaires, caram quina llàstima.
Potser seria el moment de començar a buscar dins els baguls i guardar-ne qualsevol mostra que en tinguem a casa, per poder compartir-la amb aquells que estimem l’havanera.
Salut, Força i Havaneres a dojo!.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *