Fa uns quants anys, en una conversa amb un vell amic, bon coneixedor i seguidor del món del cant de taverna, tot comentant la quantitat de grups que hi ha a l’actualitat li vaig dir, que sota el meu criteri, en general, hi ha una manca remarcable de rigor i qualitat en el nostre gènere. Recordo que l’hi deia que de la cinquantena de grups que havia escoltat, se’n salvaven de la crema tan sols la meitat.
Em va contestar: -Ets molt generós. I va afegir -Jo n’he escoltat tants o més que tu i no crec que se’n salvin més de deu.
En cap moment vàrem anomenar ningú, però vaig pensar que, d’haver-ho fet, possiblement haguéssim coincidit en la majoria de grups.
També em va dir, i això em va cridar més l’atenció, que se n’havia adonat que en el món del cant de taverna passa una cosa que no passa en la resta de col·lectius musicals. Va posar per exemple el món de la cobla. Els músics de cobla, va dir, son molt conscients del seu sostre musical. Saben a quins aplecs poden anar i quins els hi son vetats, quines Festes Majors poden assolir i quines els hi venen grosses. En canvi en el món de les havaneres, salvant honroses excepcions, la majoria es veuen amb el dret d’accedir a les cantades més emblemàtiques sense pensar que, els programadors d’aquestes cantades, ho fan seguin criteris de qualitat la immensa majoria de vegades.
Si bé d’entrada la reflexió del meu amic la vaig trobar un xic exagerada, a mesura que hi penso trobo que molt possiblement tingui raó. No soc massa coneixedor del món de la cobla però conec força bé el del cant de taverna. Només que, des del meu punt de vista, les colles que es salven de la crema son més nombroses de les que deia el meu amic. Cada dia hi ha més grups que treballen a consciència i amb bon gust.
Mentre que en el món dels Castellers, hi ha un sistema de puntuacions en funció de la dificultat dels castells enlairats, en el món de les sardanes i del cant de taverna, en principi, no hi ha cap marcador tret dels gustos i simpaties del públic i programadors.
Els repertoris, la qualitat i el bon gust de la interpretació resulten determinants per marcar diferències entre grups que sovint son imperceptibles per part del públic que acaba dient: Aquests ja ho fan bé, però m’agraden més aquells altres, sense saber-ne massa el perquè.
El fet més rellevant és que en el món de la cobla tothom llegeix una partitura, tothom sap solfa, i en el món del cant de taverna son escassos els qui saben solfejar. Aquesta podria ser una de les raons més poderoses que explicarien aquesta manca de rigor. Aquesta i el gust musical. Més ben dit, l’absència d’aquest sentit.
Només conec una via per aconseguir el mínim exigible de qualitat: treballar i assajar seriosament. Conscienciar-nos que no tot si val en una cantada. Que, al escenari, una cosa és tenir facècia i l’altra fer el pallasso. Que no som una colla d’amics que cantem per passar l’estona perquè cobrem per fer-ho. Que el públic és mereix un respecte. Que encara que ens aplaudeixin, no és res més que una costum mal apresa i que sovint es fa per inèrcia. Que no n’hi ha prou amb agradar a la família i als amics.
Feta aquesta reflexió, segurament més d’un pensarà que això no va per ell. En tot cas seguiré treballant, no fos cas que em pensi que tampoc va per mi.
Carles Casanovas i Rigall