Drets d’autor

      Comentaris tancats a Drets d’autor

Al voltant d’una taula i entre companys, ha sortit més d’un cop aquesta conversa, i ara, en el nostre benvolgut Carles Casanovas ens ha fet arribar un escrit en el qual ens explica el valor dels drets d’autor.

Moltes vegades, no hi fem cas, però en aquest bloc, sempre que m’és possible, menciono l’autor tant de la música com de la lletra, per què penso que és important saber-ho, i és de llei poder agrair-li, si es té ocasió, aquella lletra o música que tant ens ha agradat.

Quan comparteixes certes preocupacions, com la que ens explica tot seguit en Carles Casanovas, quan vas a certes cantades escoltes diversos grups d’havaneres que els esgarrifa mencionar l’autor de certes peces i tot per què estan en altres grups.

Grups com Arjau, Bergantí, L’Espingari, L’Empordanet, Morralla, Peix Fregit i Port-Bo entre altres, son grups que habitualment en cada peça anomenen els seus autors. No fan llargues explicacions, no cal, però deixen palès qui n’és l’autor per a qui li pugui interessar.

Tal com he anomenat aquests grups, no ho faré amb altres doncs no cal posar noms, però n’hi han i força, que d’una manera subtil i sense voler, passen per alt l’autor de “certes” peces. El que ha escrit l’article ja coneix prou bé les vegades que se’l menciona en depèn quins indrets tot i que les seves peces acostumen a ser les mes interpretades pels grups d’havaneres, però no us preocupeu que ja intentaran passar per alt qui és l’autor. En canvi quan l’autor és un d’ells, ja hi som, “a bombo i platillo” ho pregonen…

Si us plau, amb una mica de bonhomia aconseguirem dignificar les persones i a tothom que ha intentat treballar pel gènere que no és tan complicat. Les enveges que se les empassi un altre veí de l’escala que al meu replà estem molt ben avinguts…


Us deixo l’escrit, gaudiu-lo i si ho trobeu adient, compartiu.

PARLEM DE DRETS D’AUTOR?

Parlar de drets d’autor en el món de la cultura popular i tradicional resulta senzillament esgarrifós. Ja sabem que aquest tema no gosa de massa acceptació per part del públic en general, potser per desconeixement o per la mala imatge que ens han deixat darrerament alguns gestors de la Societat General d’Autors i Editors.

És molt fàcil entendre els drets d’autor d’un escriptor. Treballa durant uns mesos, publica i cobra un percentatge per llibre venut. Si agafem per exemple un dramaturg, la cosa es complica un xic més però també s’entén prou bé. Escriu durant una temporada i estrena l’obra. Aquí intervenen els actors que cobren per l’ interpretació com qualsevol treballador. L’autor cobra drets en funció de les entrades que es venen en cada representació. Aquest percentatge de l’entrada, igual que el del llibre de l’escriptor, el gestiona l’ SGAE. Una vegada descomptades les despeses d’administració i el corresponent IRPF, l’autor cobra per la seva obra. En tots els casos, quan més èxit té l’obra més repercuteix en l’autor.

Doncs bé, si parlem de música popular i tradicional, concretament de Sardanes i Havaneres o Cant de taverna, ah noi!!! la cosa és diferent. Bé, no és que sigui diferent, és que gairebé no existeix aquest dret d’autor. Els autors d’aquests gèneres son els socis més ignorats i maltractats de l’ SGAE i també ho son per part del músics executants de les seves obres i sovint pels organitzadors dels actes.

D’entrada la majoria d’audicions i cantades son gratuïtes pel públic assistent, aquí comença el problema. Al no cobrar entrada, no es pot descomptar la part dels autors. En aquest casos, és l’organitzador del acte el responsable de pagar a l’ SGAE. La immensa majoria de vegades això no passa.

Les formacions de músics de cobla i de cantaires de taverna utilitzen diferents peces de diferent autors. Per això estan “obligats” a presentar a SGAE per cada actuació, una fulla de declaració d’obra, relacionant els títols de les peces interpretades amb el nom dels autors corresponents. D’aquesta manera, SGAE podrà repartir entre els diferents autors socis, previ descomptes corresponents, el que teòricament han de pagar els organitzadors. Doncs bé, aquesta fulla rares vegades existeix. Als músics i cantaires els hi representa una murga haver d’omplir un full on ells no tenen res a guanyar i molt sovint no ho fan, sense adonar-se’n que el catxet que guanyen per la seva actuació és gràcies a les peces d’aquest autors que acaben d’utilitzar, ignorar i menysprear.

D’altra banda, l’ SGAE, hauria de procurar que aquest full s’omplís vetllant així pels drets dels autors perquè aquest és justament el leitmotiv de la seva existència. Doncs tampoc. Abans, de tant en tant, passava per les audicions i cantades un representant de l’ SGAE amb una fulla de declaració d’obra perquè l’omplissin els músics. Ara, ni això. A aquests representants no els hi surt a compte ni desplaçar-se per la minsa quantitat que els hi donen per cada fulla que presenten.

Conclusió, ningú, que no sigui autor, té cap interès en omplir aquesta fulla. Si no hi ha fulla no hi ha repartiment. Dona ben bé la sensació de que a SGAE no l’hi interessa massa aquesta fulla. Així no ha de repartir res i pot quedar-se ella els diners.

De la mateixa manera que la Seguritat Social obliga als músics a estar donats d’alta per poder actuar, l’ SGAE hauria d’exigir la fulla de declaració d’obra abans de l’actuació. Fins i tot, podria ser una mateixa fulla per tota la temporada, o per varies actuacions, si son similars. D’aquesta manera s’estalviarien els músics la murga d’omplir-la cada vegada.

Arribats a aquest punt, la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana, hauria de moure fitxa intervenint en aquest fet tant injust. Vetllant pels autors també vetllaria per garantir el futur d’aquests gèneres tant nostres. Podria actuar de mitjancer a tres bandes, per trobar una solució que a ben segur que hi és.

El que està clar és que alguna cosa s’ha de fer per solucionar aquesta ignomínia que pateixen els autors de música popular des de fa tant de temps.

Carles Casanovas i Rigall

Salut, força i haveneres a dojo!